PSOE, PP, VOX i Cs impedeixen sistemàticament qualsevol intent del Congrés de Diputats d’investigar la Casa Reial. El diputat Gerardo Pisarello ha trobat una forma intel·ligent de lluitar contra aquesta limitació a la qual es veu sotmès el poder legislatiu: escriure un llibre analitzant la tensió històrica que ha marcat la relació de la monarquia espanyola amb la democràcia. Una tensió que continua existint avui.

Per Jaume Bosch. El Temps.

Alguna cosa s’ha mogut a l’Estat espanyol perquè el secretari primer de la Mesa del Congrés de Diputats publiqui un llibre titulat Dejar de ser súbditos: El fin de la restauración borbònica (Akal, 2021). L’autor, el diputat d’En Comú Podem, Gerardo Pisarello, és doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i es nota: pel rigor i per la visió jurídica que desprèn l’obra que ell defineix com un assaig històric.

Pisarello va néixer a Tucumán (Argentina), i explica que és net de republicans andalusos exiliats, fill d’una mestra rural i d’un advocat assassinat per la dictadura militar. I afegeix que, ara a Barcelona, ciutat de la qual va ser tinent d’alcalde, és pare de dos joves republicans catalans.

Les visions crítiques amb la monarquia estan d’actualitat: mai des de 1978, aquesta institució havia estat tan qüestionada per un sector de la societat, tot i que, excepte canvis de guió inesperats, la reivindicació de la república pot semblar una utopia. Però deia el sociòleg cristià i comunista Joan García-Nieto que “la utopia necessària és allò que encara no existeix però que demà sí que serà possible de realitzar”. Si més no, la monarquia està essent objecte d’escrutini des d’alguns mitjans de comunicació, ja que l’aliança entre el PSOE i la dreta ho impedeix a les Corts. Ja existia també una certa tradició d’obres que analitzen el paper de la Corona, però els darrers mesos n’estan apareixent de noves: L’armadura del rei, d’Albert Calatrava, Elder Hurtado i Ana Pardo de Vera (Ara Llibres, 2021) o El rey al desnudo del periodista Ernesto Ekaizer (B Ediciones, 2021) en són dos exemples. Com explica el llibre de Pisarello, els Borbons són especialistes a posar en crisi la monarquia, i la seva actuació els darrers anys és el factor decisiu, més que la tasca de convenciment dels republicans, que explica que hagin augmentat les opinions contràries a Joan Carles I i Felip VI.

Gerardo Pisarello va més enllà de la crítica al paper del monarca emèrit i de l’actual cap de l’Estat. Se submergeix fins a les arrels mateixes del debat entre monarquia i república. I ho fa, en paraules del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, que ha escrit el pròleg, amb “un assaig provocador en el millor sentit del concepte”, fent “una important contribució a un debat inexorable”. La periodista Olga Rodríguez rebla el clau en l’epíleg, afirmant que és un llibre “imprescindible que ens ofereix història i context per entendre què representa la monarquia a Espanya” i la seva relació amb sectors reaccionaris del poder judicial, de l’Exèrcit o de determinats mitjans de comunicació.

Ara, especialment a Catalunya, ha crescut un sentiment contra la monarquia simplement perquè és espanyola, però aquest no deixa de ser un feble argument. Les sospites de corrupció del rei emèrit han incrementat el percentatge de la ciutadania que exigeix un referèndum que permeti al poble decidir entre monarquia i república. Benvingudes siguin les investigacions periodístiques (i tant de bo, judicials) destinades a posar llum en un assumpte tan tèrbol. Però Pisarello va més enllà: vol proporcionar als sectors antimonàrquics, sentimentals, reactius o reflexius material de primer ordre per justificar allò que cada vegada més gent té clar: que una república aporta, tot i que cap sistema polític és perfecte, un valor democràtic infinitament superior al d’un règim hereditari que té la voluntat de perpetuar-se políticament i d’assegurar-se recursos econòmics per gaudir sumptuosament del present i preveure un futur incert.